LA PLUJA CAU SOBRE EL PÀNIC

1- La pluja cau sobre el pànic: la tragèdia

La meva mirada era fixa en aquell foli tan amenaçador, només tenia 10 preguntes i totes puntuaven. La meva ment és quedà en blanc en veure aquella frase: “Explica els tipus de nutrició”. Aquell examen no l’havia estudiat, ni tampoc repassat i era dels finals, d’aquells què són decisius. Esperava que acabés aquella hora infernal, desitjant que toqués el timbre per poder-me’n anar cap a casa. Un toc a l’esquena va fer que em girés, era la nena del darrere preguntant-me que si sabia la pregunta tres, li vaig negar amb el cap. Certament no sabia res. El professor de tant en tant em dedicava una falsa mirada, esperant que pogués respondre alguna pregunta. Jo feia veure que pensava i que rumiava les respostes, ho havia intentat, però no me'n sortia, vaig decidir aixecar el bolígraf i començar a escriure intuïcions sobre les respostes, ja que no m’ho sabia, i si m’ho inventava podria encertar-ne alguna. El timbre va sonar, vaig sortir disparada a esperar la meva mare. Asseguda en uns esglaons de davant l’ Institut, observava com la gent anava amunt i avall, alguns corrien per no perdre l’autobús, els altres marxaven amb precioses motos i les lluïen, la majoria els venien a buscar els seus pares, però la meva mare, com sempre, arribava tard. Al cap de cinc minuts no hi havia quasi ningú, només quatre professors que sortien a fer l’última calada al cigarret. A la fi vaig sentir el motor d’un cotxe dirigint-se cap a mi, vaig pujar-hi, estava empipada, com sempre vaig apagar la ràdio i li vaig dedicar una mirada amenaçadora. Ella ho va ignorar, i va arrencar per anar cap a casa. Era un dia plujós, no com els altres, un dels pitjors. Vaig intuir que la meva mare no em parlava com sempre, li vaig preguntar més d’una vegada que per què sempre arribava tard, ella només responia que no volia discutir, que ja en tenia prou amb el que passava. Tenia els ulls plorosos, com si hagués estat plorant durant hores. Vaig exigir que em donés una explicació del que havia succeït, ho va negar amb el cap. Jo vaig insistir, al final es va resignar i em va advertir que això jo no ho havia de saber. Amb les seves paraules va dir: L’àvia…, no és…, doncs que l’àvia no s’ha despertat després de l’operació, l’havien adormit per operar-la, i quan l’han volgut despertar no ho ha fet, no s’ha despertat i ara la traslladen a Barcelona, la Gemma ha anat amb l’avi. El món, el meu món, es va aturar, vaig pensar: No, No, ara no et pots morir, tu, àvia que ets la dona més forta que he conegut, això no m´ho facis. No sabia que fer, les llàgrimes queien a poc a poc, sense parar, no sabia qui era, ni què feia, la meva ment estava en blanc. Jo, tot i així, vaig preguntar: Doncs…, deu estar en coma. La meva mare va fer que no amb el cap, i va dir: ella només està adormida, cap màquina la manté viva, és ella sola qui ho fa. Els meus pensaments em van ajudar, i el cap se’m va capgirar, senzillament vaig pensar: Molt bé àvia, tu segueix així, l’únic que has de fer és seguir respirant i dormint, però mai moris, a poc a poc pots obrir els ulls.

2 - La pluja cau sobre el pànic: Barcelona

Eren les 17:15, aquell dia de col•legi havia acabat. Una altra vegada tornava cap a casa després d’un dur entrenament d’educació física. La meva mare em va dir: Marxo a Barcelona amb el Tete, tu queda’t aquí amb en Javi o la Pepi, com vulguis. No volia, senzillament intentava veure-la, així que vaig dir: -No! Jo vaig amb tu! Ella sense pensar em va fer que no i va dir: -Per tu són massa hores!. Però després d’una gran discussió, vaig aconseguir anar-hi, el Tete ens va venir a buscar, abans de marxar, però, havia estat plorant, davant el meu oncle no m’hi atrevia, en aquells moments no, l’àvia sempre havia dit que plorar no serveix per a res, i tot i que jo no crec el mateix li vaig fer cas. Abans vam parar a Llagostera on hi havia la meva padrina i tia a la vegada. No, jo no volia veure ni l’Albert ni la Iona, per sort no ho vaig fer, en aquell precís moment no hi eren.

Va ser un llarg i etern camí, però a la fi vam arribar. Sempre recordaré aquell viatge completament silenciós com el camí cap a l’infern. I sobretot no se’m treu del cap aquella orxata, que li vaig oferir al meu oncle, completament solitària, que ningú va voler empassar-se.

Al entrar a l’hospital vam trobar l’avi i la Pau, una amiga de l’àvia, també hi era la meva tia Gemma. El temps passava i cap metge ens cridava, la vam veure passar per davant nostre dues vegades, segurament la traslladaven perquè corrien com un llamp, els metges. Per matar el temps vaig començar a jugar a un videojoc, consistia a pensar alguna cosa, després la màquina et feia 20 preguntes i endevinava el que estaves pensant. Més tard va aparèixer un metge i ens va fer fora d’on érem, érem a la sala d’espera davant els quiròfans, i ens van enviar a baix a una altra sala.

Jo vaig anar a sopar amb la meva padrina, bé només ho vaig fer jo, perquè ella no va menjar res, igual que el meu avi, que només havia menjat una croqueta, i perquè l’hi vam obligar.

Al final va resultar que aquell metge que ens havia fet fora, es va equivocar, perquè van trucar a l’avi dient-li que havíem d’anar a l’UVI, bé, a la sala de l’UVI. Al anar-hi vam estar força estona esperant i les meves ties anaven jugant al meu videojoc. El lloc on érem semblava tret d’una pel•lícula de terror. Era un llarg passadís i al final hi havia el lavabo i una màquina de xocolatines, i a l’altra punta una gran porta on els metges i doctors no paraven d’entrar i sortir. Però, de sobte, va sortir una doctora a informar-nos de la situació i clarament va dir: -La Nuri està en situació de perill, pot morir. Va estar bastant més estona parlant, però jo em vaig asseure a la cadira, sense plorar, era d’aquelles situacions que fan tant mal al cor que no pots ni plorar

3 - La pluja cau sobre el pànic: les llàgrimes

Jo no podia plorar, senzillament, perquè de tant fer-ho no em quedaven llàgrimes. El meu avi, assegut al meu costat no plorava, la que més plorava era la meva mare i la padrina, estaven juntes abraçades, la tia Gemma se’m va acostar i em va abraçar, el tete a terroritzat va marxar al final del passadís, segurament a plorar, i la meva tia Roser se’n va anar darrere d’ell, i tots cinc germans pensaven: Ja està, ara ens diran que ja ha passat. El meu avi era fort, però, si hagués plorat, hauria pogut menjar, ell es resistia, ni una llàgrima, és d’aquells homes que pensen que els homes no han de plorar. Jo nerviosa, anava pensant: Impossible, ja veuràs què no moriràs àvia

4-La pluja cau sobre el pànic: el seu rostre

Una altra metgessa va sortir, va dir que només dues persones podien entrar, l’avi segur que entrava, jo ja estava decidida que no la podria veure quan em van proposar entrar, i vaig fer gest d’afirmació. Però mai oblidaré les paraules que em va dir aquella infermera que va sortir al cap d’una estona per acompanyar-nos, sincerament va pronunciar: no t’espantis al veure la teva avia, no et preocupis que està bé. De veritat estava bé? Doncs la veritat és que no ho sabia.

L’avi i jo vam entrar per un passadís, seguint la infermera, de tant en tant ens aturàvem, ja que l’avi tenia dubtes per preguntar, quasi mitja hora vam estar parlant, i jo ansiosa, per veure-la. Quan vam ser a dintre, em vaig sorprendre, al veure l’àvia, estirada en un llit, tota coberta amb un llençol, tenia la cara inflada i al seu voltant ple de màquines, vam estar a dintre 10 minuts, l’avi m’explicava les funcions de les màquines.

Al final li vam fer un petó al front, jo vaig pensar: Àvia! Ara que et veig, ja sé que no moriràs. Esperava què obrís els ulls, però no ho va fer, això no és cap pel•licula sinó la pura realitat. Tenia tubs per tot el cos, llavis secs i inflats, la cara massa pàl•lida i els cabells despentinats.

5 - La pluja cau sobre el pànic: la recuperació de tots i el seu retorn

A poc a poc s’anava recuperant, jo quasi cada dia anava a Barcelona a veure-la, un dia movia el cap, l’altre, els llavis o els ulls.

Més tard, gairebé podia parlar, fins que va ser trasllada a una habitació on ja era ella sense tubs, ja podia menjar sola, bé amb una mica d’ajuda.

Però encara recordo els espantosos dies que tots, davant d’ella, li agafàvem la mà i li dèiem coses a vora l’orella.

Ara ja està bé, està en un establiment on hi ha d’altres avis malalts, ja pot caminar molt a poc a poc, ara ja torna a ser la de sempre. Els petits poden anar a veure-la, ja que quan era a Barcelona, no podien. En Bobi està trist, viu a casa l’Ariadna, volen esperar que fins que l’àvia no torni a estar millor, en Bobi no tornarà a viure a casa els avis, i tot i que sigui un gos i no sàpiga realment el que va passar, per ell també van ser dies durs, ja que no tenia al seu costat vora l’estufa a la seva mestressa.

La infermera que m’havia dit que l’àvia estava bé, s’equivocava, ja que l’àvia m’ha dit que patia uns horrorosos malsons i es trobava molt sola.

Aquells mesos vaig descobrir una cosa força important per mi, el que realment m’entusiasmava, a part d’altres coses que se’m donen millor, són les ciències de la medicina, vaig decidir que volia ser com l’avi, tan sabia com ell, saber tantes coses sobre la vida i el nostre cos i sobretot com funcionem, vaig desitjar saber més que tots els professors de ciències que tingut i que més tard tindria. Però el que realment volia era salvar a les persones, no volia veure a ningú patir, volia salvar l’àvia de tothom.

Hi ha bastants més detalls, però si els expliqués tots hauria de fer un llibre.

Aquest fet a la meva vida va ser un terrible pas, m’espanta la idea de perdre un ésser estimat, vaig comprendre abans que els gossos són de gran ajuda, perquè tu els mimes, els cuides, i un bon dia es moren, per això ja havent patit la mort d’un gos ja no hi pateixes tant i pots superar la mort d’algú, comprens que ja no tornarà.

Aquells dies van ser horribles per mi, a classe no era la mateixa, em costava estudiar i se’m feia estrany passar-m’ho bé amb els amics, intentava mostrar-me com sempre perquè no volia que ningú ho sabés, ja que si ho sabien m’ho estarien recordant, i no necessitava que m’ho recordessin perquè tot el temps ho tenia al cap.

Tot i que sabia que l’àvia és forta i ho superaria, em costava no veure-la cada dia asseguda al sofà. Recordo que quan la Iona va venir a casa als avis, sabent el succeït de la situació, va perdre la mirada davant del sofà i amb pànic va dir: Se’m fa estrany que l’àvia no estigui al sofà, doncs m’hi vaig asseure jo al seu lloc. Ella intentava per tots els mitjans escoltar la seva veu, per això, sentint la seva olor li donava ànims. En canvi, l’Albert, encara més petit, ho tenia més al cap, va fer que tota la seva classe resés per l’àvia, volia que tothom ajudés l’àvia. L’Ariadna, però, no sé què tenia ben bé al cap, si li parlaves del tema et canviava la conversació immediatament, amagava la por que tenia. Tot i ésser petits, els tres ho van comprendre, l’Albert se la imaginava amb una gran tireta per a curar-li els mals.

Jo vaig entendre que l’àvia havia sigut com una mare per mi, m’explicava coses que ningú més sabia. Ara, però, ja ha acabat, per fi el pànic s´ha fos i la pluja cau sobre el somriure de l’àvia que per fi torna a estar de retorn.

#novedades #relato #relatos #concursosantJordi