I es fa el silenci

I el temps continua avançant sense les agulles del rellotge. Tot s’ha aturat, però tot avança. Tot ha retrocedit, però tot avança. I sona l’eco d’una veu que abans creia conèixer “esp...” ... “espe...”- QUÈ!?- Crido desesperada- “espera” contesta l’eco aquest cop. I això és l’únic que sona allà al final, allà on l’home sent però no veu. On la foscor és tant densa que tapa qualsevol rastre de llum. El fons de l’Abisme.

I jo tanco els ulls en la negror i em concentro, i pregunto a l’oracle. Però no respon, ja mai respon, te coses més importants a fer. I de sobte caic. En algun moment he deixat de caure? Baixo o pujo? Pujo o baixo? Aquí tot es tant fosc... Tant efímer...

Una força m’arrossega lentament pel fang. A on em porta? –Destí?- Pregunto. Però ningú respon. -DESTÍ...!?- Crido, però ningú contesta. Un suau buf d’aire frega el meu clatell com un alè putrefacte. Un calfred em travessa l’espatllat. Una sensació de pànic s’apodera de mi. No crido, ningú em sentirà, ningú m’escoltarà. Intento aferrar-me a algo, però nomes hi ha fang. –On em portes?- Pregunto al no res- On m’arrossegues?- Pregunto entre llàgrimes.- París - Crida la meva ànima- Vull veure el cel de París.- Crida sense veu- París, París, París...

I es fa el silenci.

#relatocorto #catala