La bellesa de la mort
- Judit Hierro
- 29 abr 2015
- 4 Min. de lectura
El vent feia tremolar les branques dels arbustos del jardí de la Sra. Düsseldorf i creava en el terra petits remolins amb les fulles caigudes. La lluna il·luminava l’exterior del carrer i la llum de les faroles es reflectia en l’empedrat del caminet que portava a la gran mansió. Una papallona nocturna va passar al meu voltant i va posar-se en la meva mà. Tanta bellesa junta va captivar-me. La màgia de la nit?
Seguint l'empedrat vaig apropar-me a la casa. El vidre estava entelat, tot i així vaig poder observar l'interior. La finestra estava parcialment tapada per unes cortines de seda vermella, la calidesa de la llum de l’interior va fer-me parpellejar un parell de cops abans de acostumar-m’hi.

Ella seia en una butaca Art déco a joc amb les cortines i sostenia un llibre entre les mans. Rínxols blancs, ulleres rodones, color rosat a la pell, una bata color blau fosc... Semblava una àvia encantadora, d’aquelles tan amables. La típica que et deixaria passar a la cua del super sense que li preguntessis res, només perquè portes poques coses. Per un moment vaig entreveure una certa semblança amb l'àvia dels dibuixos d'en Piolin i no vaig poder evitar somriure. Aquella seria una gran nit. Em moria de ganes de conèixer aquella dona. Volia acariciar la seda d’aquelles cortines.
Deixant enrere el finestral vaig caminar fins el replà de l’entrada. Primera rajola, segona a l’esquerra, tercera amunt. Aixecant-la sense dificultat vaig agafar la clau i la vaig posar al pany; primer gir a la dreta, segon gir de seguretat. La porta va obrir-se sola. L ‘ingenuïtat de la Sra. Düsseldorf va molestar-me. Una persona gran sola en una gran mansió i no se li acudia posar un pestell a la porta? És que no tenia ningú que es preocupés per ella, per la seva seguretat o el seu benestar? La visió de l’estat primigeni de la soledat en un detall tan simple va inundar-me el pit de tristesa per un moment.
El so dels meus passos ressonava pel marbre de l'ampli passadís, per un instant vaig sentir-me un home de status entrant en un gran saló de ball del segle XIX. La foscor de la sala feia joc amb la meva ment, només al fons, en la llunyania, la llum càlida de la porta entreoberta on l'àvia reposava llegint.
Vaig caminar sense pressa, en silenci. La meva mà va palpar instintivament el ganivet de la butxaca i el tacte de la afilada punta a través del meu guant va tranquil·litzar-me. Seria una resolució elegant i ràpida. Alguns gaudeixen del patiment dels últims instants, la suor freda, la tremolor d'un cos que no tornarà a vibrar, l'última llum d'una mirada quan ja sap que està tot perdut. No puc negar entendre-ho, sentir-se superior, poderós, un Déu. Tenir el poder de la vida i la mort entre les mans. La il·lusió, perquè en el fons nomes és una il·lusió, de la immortalitat. No tenia problemes en gaudir d’aquells segons o minuts, sempre i quan fos un tema de venjança o revenja, on la pietat és un joc de dèbils... Però quan el client era una àvia adorable, amb la única culpa de posseir massa riqueses i estar desproveïda de hereus amb intel·ligència el millor era algo ràpid, indolor.
La porta va grinyolar a l'obrir-se. L'àvia va redreçar-se de la butaca i va mirar-me amb ulls oberts, sorpresa. La seva mirada va recórrer el meu cos i va clavar-se als meus ulls com agulles afilades. Aquell ésser, savi, sens dubte, va llegir-me com si fos el final d'una novel·la negra barata. Va despullar-me l’ànima i la va analitzar delicadament i en profunditat.
La seva mirada era fosca, inamovible, tot i així els seus llavis somreien. Va treure’s les ulleres i les va deixar sobre una tauleta junt amb el llibre, al costat d'un joc de te.
-Passi si us plau. Segui. L’estava esperant.
La seva tranquil·litat va confondre'm i reconfortar-me a parts iguals. A l'entrar no vaig poder evitar parar-me a acariciar les cortines, després vaig seguir les seves instruccions.
-Perdoni la meva indiscreció, però, són noves les cortines? Són magnífiques. Ja me les estava mirant fa uns instants des de fora. Tenen un color preciós.
-Ho sento, però em temo que ja tenen uns anys.
-Oh, quina llàstima... On les va comprar?
- A la botiga de la llar de la plaça principal, aquella que hi ha a la...
-A la cantonada entre el carrer que puja cap a l’església, si, si, oh i tant! Sé a quina es refereix. Allà va comprar les cortines la meva cosina, sempre es queixa del preu que li van costar però la veritat és que aquelles cortines són el millor que té en tota la casa...Tot i que no són tan boniques com les seves. Creu que encara en tindran algun exemplar?
L'àvia va fer una pausa per fer un glop a la tassa de te que sostenia entre les mans.
-Ho dubto, però probablement si demana el catàleg li poden encarregar.
-Perfecte! Ho faré... Digui’m, deia vostè... Sra. Düsseldorf, oi?
-Exactament.
-Deia vostè Sra. Düsseldorf que m’estava esperant. És que sabia que venia?
-Oh! No, no aquesta nit en concret. Però sabia que abans o després apareixeria. Massa diners, massa soledat i massa estupidesa en una sola família, són una mala combinació.
-Entenc...
-Vol una tassa de te? Ha quedat excel·lent.
-No tindrà cafè per casualitat?
-No, ho sento, el cafè em desvetlla, des que el meu marit va morir no n’he tornat a comprar.- Contestà l'àvia senyalant una urna sobre la lleixa de la xemeneia.
-Quina desgràcia...-Vaig assentir amb cara de circumstàncies- En fi... Suposo que una tassa de te seria perfecte.
Comments